En principi, sembla una evidència que és un tema que transcendeix l’àmbit escolar. Destaquem la importància de construir una societat més justa i igualitària si pretenem reduir el fracàs escolar. Són necessàries lleis educatives que en generen reduccions seguint dades d’informes del Consell Europeu, de Pisa, del MECD i de la CECV, i cal que s’invertisca més en educació. Pel que fa a la nostra situació al País Valencià, s’han fet unes retallades en inversió pública que han influït en la pobresa i desocupació de manera significativa, la qual cosa ha repercutit en la qualitat de l’ensenyament i en el descontent de les famílies i, especialment, del professorat.
Aquesta reflexió inicial ens porta a recordar una experiència educativa especialment interessant realitzada en el Districte de Vallecas en 2009 i narrada en un llibre molt recomanable: Prenguem la paraula. La veu de l’alumnat . És una investigació educativa en què s’han detectat dades importants d’estudiants fracassats escolarment o que directament han abandonat el centre. Per a la seua realització han col·laborat diferents persones del món de l’ensenyament i d’entitats socials que, associativament o individualment, estan compromeses en el barri. Han donat la paraula als i a les estudiants de Secundària Obligatòria, de Formació professional i Batxillerat i a grups d’atenció a la diversitat per respondre als problemes d’exclusió. No és una investigació amb dades i anàlisi freds, ja que hi apareixen opinions, sentiments, vivències, propostes de millora i valoracions de l’alumnat i dels autors de l’obra.
En la realització del seu treball, els autors han començat amb un discerniment que els ha portat a seleccionar sis grups temàtics que han considerat significatius, com ara: la conflictivitat, el professorat, les motivacions, els espais, la participació i els temps fora de classe. Aquests aspectes hipotèticament ajudaran a entendre el tema que ens ocupa en el seu lloc concret, és a dir, en els col·legis i instituts d’aquest districte. El seu objectiu era conèixer el punt de vista dels joves dels diferents instituts (especialment públics).
Hem constatat que, des de la perspectiva dels joves, la conflictivitat és com un joc entre ells i/o com una forma de descontrol del grup. Veuen la resolució dels conflictes com una cosa natural, sense intervenció de les persones adultes, ja siga amb “punys” o dialogant. Perceben la conflictivitat amb el professorat com un problema important, tant o més que entre els mateixos companys i companyes.
El professorat és el referent adult amb qui es comparen. Molts alumnes han detectat un avorriment a classe que acaba en expulsió, amb els problemes conseqüents per a ells, per a les famílies i per al centre. L’alumnat té dificultats a l’hora d’entendre el professorat, la qual cosa justifiquen per la diferència d’edat i per la responsabilitat respecte a la feina que desenvolupen. Per altra banda, el professorat valora poc els problemes socials de l’alumnat. Així, podem concloure que cal un desbloqueig en les relacions entre els dos col·lectius: l’alumnat i el professorat.
Respecte a les motivacions per estudiar o aprendre els alumnes opinen que tenen relació amb la metodologia, la manca de comunicació amb el professor/a, les notes i les assignatures. Formulen també propostes de millora en relació a ells mateixos, s’autoinculpen perquè pensen que haurien d’estudiar més -però només el que els agrada, estudiar en grup, ser més constants, etc. En relació amb el professorat opinen que les classes haurien de ser més divertides i haurien d’escoltar-lo més. Les famílies diuen que necessiten que els comprenguen més. Les institucions del barri reivindiquen que facen més activitats col·lectives…
Els i les alumnes valoren els espais i les infraestructures en relació a l’aprenentatge. Les instal·lacions àmplies són les preferides, especialment el pati, l’edifici, la cafeteria… Valoren poc les aules perquè els semblen menudes i això dificulta la convivència. El mobiliari també els resulta menut i incòmode (l’alumnat actual generalment és més corpulent que el d’abans) i critiquen la manca de gimnàs en molts centres. Les propostes de millora estan orientades especialment a la directiva del centre, al Consell escolar i a l’Administració Educativa. L’equip que ha dinamitzat la investigació detecta que “la veu de l’alumnat” els ha portat a descobrir la capacitat d’observació dels més mínims detalls per part dels alumnes i de les alumnes, així com la necessitat de recursos econòmics en aquests barris per fer front a les reformes pertinents.
En relació a la participació de l’alumnat, els resultats obtinguts es refereixen concretament al desconeixement que la majoria dels alumnes i les alumnes tenen respecte al Projecte Educatiu i als pressupostos del centre -només un 6% diuen que els coneixen. Els òrgans més coneguts són l’AMPA i les funcions del Cap d’estudis. El gran desconegut és el Consell Escolar, en el qual participen tots els sectors de la comunitat educativa. La conclusió és molt clara quant a les propostes de millora i van dirigides, en primer lloc, als mateixos alumnes en el sentit d’implicar-los més i de prendre més iniciatives. En segon lloc, al professorat i a l’institut. Proposen com a solució: premiar la participació, fomentar activitats divertides, etc.
Finalment, respecte a la gestió del temps després de les classes, els resultats obtinguts reflecteixen que els alumnes es dediquen especialment a veure la TV, a escoltar música, a relacionar-se amb els amics i amigues i a navegar per Internet. Els seus espais són: la casa, l’institut, el carrer i poc més. Com no hi ha prou associacionisme al barri a nivell cultural ni esportiu, hi ha també menys probabilitat que prosperen les seues demandes. Es detecta una vegada més, les deficiències d’inversió per part de l’Administració en els barris de gent amb pocs recursos econòmics i amb diversos problemes socials com l’atur, la pobresa, els desnonaments …
La promotora inicial d’aquesta experiència és l’Associació Escola i Autogestió, que parteix d’uns valors de solidaritat i de crítica que intenten incidir en el sistema educatiu, a través del qual pretenen abordar el problema social subjacent. Aquesta proposta d’investigació ens sembla suggerent i la pretensió dels autors era precisament continuar aprofundint en aquest tema, cada dia més rellevant en època de crisi econòmica i de marginació social.
Aquestes refelxions ens ha portat a pensar en les similituds (salvant les distàncies) amb la Coordinadora d’Educació de la Malva-rosa a la ciutat de València, que va nàixer a principis dels anys vuitanta i que responia inicialment a la preocupació d’alguns pares i mares de l’AMPA i del professorat pels problemes de l’ensenyament d’aquest barri marítim de València. Trobem similituds, en primer lloc, perquè les dues propostes corresponen a implicacions compromeses amb l’educació i amb la societat. En segon lloc, perquè ambdues zones geogràfiques corresponen a situacions socials on es dóna un deteriorament de la població. En ambdós casos l’Administració no donava resposta positiva i hi havia necessitat de buscar maneres d’eixir de l’embús. Aquesta Coordinadora, que es va iniciar amb persones de Primària, s’ha anat ampliant al llarg dels anys i ha aconseguit alguns èxits importants en matèria educativa, que han perdurat en el temps per a les escoles i per a l’Institut Isabel de Villena.
REFLEXIONS FINALS: Destacarem alguns aspectes referits al tema que plantegem. Pel que fa a les famílies, ens crida l’atenció la poca importància que se’ls dóna en les respostes i observacions dels alumnes i les alumnes. Els pares i les mares solen mesurar els aprenentatges de les filles i dels fills en relació al que van aprendre de menuts a la seua edat, sense tenir en compte altres circumstàncies.
Se’ns ocorre suggerir que si les famílies pogueren conèixer el què i el perquè del que els seus fills i filles aprenen, podrien implicar-se més i millor en les activitats que porten a casa. D’una altra banda, en cas de conflicte, ¿no és a ells a qui criden els professors i professores com a principals protagonistes?
Observem també que, en aquesta experiència, van apareixent tímidament alguns problemes de gènere on es pot veure que els xics valoren de forma més dura el professorat que les xiques. I segons diuen els estudiants, elles tenen més facilitat per a l’estudi que ells. Així, és major el nombre dels alumnes que “suspenen” els seus professors i professores que el de les alumnes, on, pel contrari, és major el nombre dels que “aproven”.
La reflexió de l’alumnat parla d’un malestar ambiental, d’unes mancances que perceben com injustificades. Els pares i mares són també, la majoria de les vegades, víctimes d’aquest malestar i de la seua situació sociolaboral i açò els serveix com a referència. L’alumnat detecta que el futur és incert, que en el seu entorn hi ha pocs recursos i que el món laboral que els espera serà negatiu i recorre a l’abandonament escolar. Després, el fracàs escolar i la institució educativa també els exclouen.
Per últim, afegim els materials curriculars que utilitzen normalment a diari els estudiants i que acaben tenint les claus del currículum. Ells ordenen i seqüencien els continguts i les activitats. Açò ens porta a pensar: ¿no hi ha algunes relacions entre el problema del fracàs i abandonament escolar amb els materials curriculars? Com a exemple, a la revista on col·labora la Coordinadora de la Malva-rosa sempre apareixen problemes, descripcions de llocs, entrevistes a persones del barri… que serveixen perquè alguns professors interessats introduïsquen els estudiants en la comprensió dels problemes de relacions humanes, econòmics i socials que es donen en menor complexitat al barri, però que tenen característiques comunes en la vida social més àmplia. És una manera senzilla d’introduir-los en la comprensió del coneixement del medi.
Entenem que la veu de l’alumnat no és infal·lible i està mediatitzada pel que anomenem la cultura dominant. Per això fóra interessant delimitar en la mesura del possible la cultura que ens envolta, els llocs comuns que ens guien, els refranys d’una vida sense una reflexió sobre nosaltres mateixos, sobre el món d’allò social, econòmic i polític que ens envolta i que sovint no ens dóna peu a un aprofundiment en el sentit de la vida.