Rosario Hermoso, Anna Tur, Esperança Marí i Maximiliano Alcañiz
La innovació educativa no sempre passa per grans projectes d’enginyeria pedagògica. Per això, des d’aquestes línies volem mostrar una experiència educativa diríem de proximitat. Per proximitat entenem tot allò que tenim a l’abast i que podem mobilitzar sense grans dificultats. En el nostre cas, lectors de dues escoles de persones adultes (l’EPA Vicent Ventura de València i el CEPA Pitiüses d’Eivissa) i un propòsit comú: la lectura de la novel·la El temps de cada cosa (RBA La Magrana) de l’escriptora de Bétera, Raquel Ricart. I és que pensem que crear espais de cruïlla entre persones i metes comunes de ciutadania hauria de ser una de les demandes que la societat fes a l’escola pública. Algú podrà pensar que això que ací descrivim tampoc no és tan innovador, i tindrà raó. Ara bé, si és que hi ha una certa novetat en aquesta proposta, hauríem de buscar-la no en el què sinó en el perquè, no en el com sinó en de quina manera el com esdevé un per a què. I això és el que farem tot seguit.
Amb aquest projecte que anomenem Escoles enllaçades hem volgut desmuntar les lògiques conservadores i neoliberals que s’havien instal·lat en el món educatiu en els darrers anys de governs del PP, arreu de l’Estat, i al País Valencià i a les Illes Balears de manera ferotge. Aquestes lògiques nosaltres les desmuntem així:
- Davant una ciutadania passiva i atomitzada, una ciutadania activa i cohesionada. Amb el nostre projecte volem contribuir, ni que siga de manera modesta, a generar xarxes de pensament crític a partir de la lectura compartida d’obres literàries. La literatura esdevé així l’excusa perfecta per parlar de les societats contemporànies i com aquestes es fonamenten en mecanismes de control i domini. En el cas d’El temps de cada cosa, els lectors i lectores generen pensament crític al voltant, entre d’altres, de qüestions com ara el patriarcat i els nous rols de dones i homes a la societat actual.
- Davant l’escola dels mercaders, l’escola dels valors sociomorals. En aquest sentit, fem ús de procediments com ara el diàleg i l’empatia. El diàleg l’exercitem a dins de cada escola (entre tots els lectors i lectores) i entre les dues escoles (gràcies al blog i a la trobada virtual). Respecte a l’empatia, la novel·la de Raquel Ricart ens ofereix nombroses ocasions per posar-nos en la pell d’uns personatges que han d’enfrontar-se molt sovint amb algun dilema vital.
- Davant les escoles que competeixen, les escoles que cooperen. Lluny de la lògica del mercat que imposa a les escoles competir pels potencials clients i que les ordena en rànquings d’acord amb els seus resultats, aquest projecte nostre neix amb voluntat de generar marcs de cooperació, d’unir esforços i de compartir experiències. Aquesta hauria de ser la força de l’escola amb vocació de servei públic i els que hi treballem ho hauríem de tenir sempre més present.
- Davant una escola tradicional (enrocada en uns continguts academicistes i en unes metodologies obsoletes), l’escola innovadora (que sap que els aprenentatges es fan dins i fora de l’aula i que cerca metodologies més actives). El nostre projecte vol participar d’aquesta ànima: completa els aprenentatges més acadèmics amb d’altres fora de l’aula, fora del centre o, fins i tot, amb un altre centre. L’alumne ací sí que és l’autèntic protagonista dins d’una veritable comunitat d’aprenentatge, per això es parteix del reconeixement de la seua intel·ligència cultural i per això el diàleg en igualtat de condicions esdevé el procediment moral que tot ho fa possible.
- Davant les polítiques en contra de la nostra llengua, una aposta decidida per la llengua que compartim valencians i eivissencs. Després d’anys de bel·ligerància per part dels governs del PP al País Valencià i a les Illes Balears, i amb l’excusa de l’anomenat multilingüisme, hem de seguir creant espais per fer de la nostra llengua una eina indefugible de ciutadania. Tot i que modestament, el nostre projecte es nodreix d’aquest esperit.
- Davant les didàctiques de la llengua i la literatura més tradicionals, una didàctica crítica cap a la transformació social. El nostre enfocament comunicatiu ens fa pensar que les llengües s’aprenen practicant-les, i això és el que fem en Escoles enllaçades: llegim, escrivim, escoltem, parlem, dialoguem… La literatura, més que com a objecte de culte i reservat per a unes elits, la concebem com a cosa nostra, assequible i propera. La literatura seria així aquell espai on coincideixen autors i autores amb lectors i lectores, i on entre tots i totes creem significats mitjançant un veritable diàleg. Som, per tant, d’aquells que pensen que la lectura compartida val per dos.
- Davant un ús de les noves tecnologies deshumanitzat, un altre al servei de les persones. En aquesta línia, tant el blog com la trobada virtual ens són útils en la mesura que ens permeten acostar-nos els uns als altres. És la manera que tenim de conjurar la distància i l’aïllament. Sabem que no podem substituir el contacte cara a cara, pell a pell, però sí que podem dotar les eines tecnològiques de les majors dosis d’humanitat de què som capaços. Per això ens enviem cartes, vídeos, pengem missatges al mur, ens deixem comentaris…
Descriurem ara com hem organitzat l’activitat en un intent per mostrar de quina manera el com esdevé un per a què, com havíem dit a l’inici. Així les nostres Escoles enllaçades han passat per quatre passos:
- Primer pas:
- D’on venim? Tant a l’EPA Vicent Ventura com al CEPA Pitiüses desenvolupem al llarg dels anys diverses activitats lectores: club de lectura, concursos literaris, celebració del Dia del Llibre, trobades amb autors i autores, xerrades… Creiem que en tots dos centres hem entés que, sense menystenir les altres, la competència comunicativa hauria de ser al centre dels nostres projectes educatius. A Escoles enllaçades la comunicació ocupa aquest lloc central perquè sabem que l’accés a la paraula (escoltada, pronunciada, llegida o escrita) és la pedra de toc que pot fer la diferència pel que fa a accedir o no al coneixement.
- Com es va decidir el llibre que llegiríem? Va ser fàcil. Des de fa anys la Vicent Ventura manté un vincle molt estret amb l’escriptora Raquel Ricart. Aquesta autora ha visitat en nombroses ocasions l’EPA Vicent Ventura i l’alumnat de l’escola ha assistit a molts dels actes protagonitzats per Raquel. L’estima potser siga un d’aquests intangibles que defugen tot intent d’explicació per part dels teòrics de l’educació, però és l’única manera que tenim d’explicar per què una activitat com aquesta té moltes possibilitats de sortir bé. El corrent de simpatia entre autora i comunitat educativa és tal que el camí per generar un bon clima ja estava fet. Això i els indubtables valors literaris d’El temps de cada cosa van facilitar-ne l’elecció. I com es van afegir els lectors eivissencs? L’espurna, per dir-ho d’alguna manera, va venir de la mà d’un professor-pont que ha treballat en tots dos centres. Després, involucrar les professores de català i amb elles els alumnes va ser ben fàcil. Fet i fet, vam establir el contacte els professors de les dues escoles, vam decidir com ens organitzaríem, vam comprar uns quants exemplars de la novel·la, vam crear el blog i ens vam posar a llegir amb la promesa de trobar-nos via Skype cap a mitjans de març.
- Segon pas:
- Qui ha fet la lectura? A la Vicent Ventura han pogut llegir el llibre els alumnes de valencià dels diferents nivells, a més de les lectores del Club de Lectura d’Enredra’t. Al CEPA Pitiüses, els alumnes de català dels diferents cursos i d’altres alumnes i professors interessats per la lectura. Al CEPA Pitiüses ha funcionat el préstec, tot i que també hi ha alumnes que han optat per comprar l’obra.
- Com ho estem fent? Està sent una lectura el més acompanyada possible, amb activitats a les diferents classes i amb el suport del blog (eltempsdecadacosa.blogspot.com) com a eina per a l’aprofundiment i l’intercanvi.
- Tercer pas:
- Com ens trobarem els dos centres per comentar el llibre? A mitjans de març ens haurem de trobar els lectors i les lectores de les dues escoles i l’escriptora (que acudirà a l’escola de València). Ho farem via Skype. És per això que encara no podem valorar-ne el resultat. El que sí que sabem és la il·lusió que tots els lectors de ambdues vores de la mar tenen per la trobada virtual. De moment, estem preparant la trobada per mirar de minimitzar els obstacles derivats del format triat.
- Quart pas:
- I després què? Quan tot haurà passat, valorarem com ha anat la cosa per decidir si continuem amb l’activitat (no estaria malament que el pròxim llibre fos una proposta feta des d’Eivissa), per decidir si l’ampliem, per corregir allò que no haja funcionat del tot… Ànims no ens han de faltar!
I ja per acabar, i a l’espera de l’avaluació final, dir que el que sí que sabem és que està mereixent la pena. En el transcurs d’aquesta lectura compartida ens reafirmem en l’intent per buscar una ciutadania activa i cohesionada, en una escola dominada per valors sociomorals, en uns centres que cooperen, en una escola innovadora, en una aposta decidida per la nostra llengua, en una didàctica crítica cap a la transformació social i en una tecnologia al servei de les persones. És temps d’Escoles enllaçades i és que ha arribat el moment, seguint la cita bíblica que encapçala la novel·la de Raquel Ricart, d’abraçar: “Per a cada cosa hi ha un moment, / i un temps per a tot, sota el cel. / … / Hi ha un temps d’abraçar”. Abracem-nos, doncs!
