Prop d’un 20% van optar per la indemnització, i 5 persones van triar integrar-se en la borsa d’interins de la pública. Aquestes tres eixides eren excloents entre si: la recol·locació estava condicionada a la renúncia a la indemnització, i el cobrament d’aquesta representava l’exclusió de la borsa de recol·locació i de la d’interins. Les persones recol·locades en concertada mantenien la seua antiguitat i la possibilitat de tornar a la borsa en cas d’un nou acomiadament.
Els primers anys la recol·locació era com a professor/a de suport, i el professorat afectat triava entre els centres que tenien places disponibles, en un acte públic. Posteriorment, per pressió de les patronals, es va variar el procediment: les persones de la borsa presentaven el seu currículum en els centres que volien i el titular triava. En cas que les persones afectades optaren per la indemnització, aquesta era pagada directament per la Conselleria. Però tot el procés era gestionat per la Comissió de Seguiment, des de la inclusió en la borsa de les persones afectades fins als últims detalls de la recol·locació.
A més, hi havia un pas previ: cada any els agents socials (sindicats i patronals) participàvem en el procés de modificació de concerts: la Conselleria (del PSPV i també del PP) ens remetia per l’abril o maig la seua proposta de reducció d’unitats i teníem la possibilitat de consultar amb la nostra afiliació, presentar al·legacions davant la Conselleria i mantenir reunions en les quals es comentaven problemes i solucions. Òbviament, no era un fòrum de negociació (la competència per a modificar unitats concertada és exclusiva de l’Administració), però permetia que tots tinguérem una perspectiva del sector.
Fins que la Conselleria del PP va canviar, i va decidir acabar amb aquestes pràctiques que tan bon resultat havien donat.
D’una banda, va tallar tota informació als sindicats sobre la modificació de concerts (havien de saber allò que la informació és poder…) Ni ens enviava les seues propostes, ni teníem cap possibilitat de participar-hi o d’informar la nostra afiliació. Al contrari, era aquesta la que ens informava a nosaltres quan es produïa un acomiadament, la qual cosa no ens permetia fer-nos una idea de conjunt, fins que es publicava en el DOCV la modificació d’unitats concertades.
D’altra banda, van deixar de convocar comissions de seguiment, per la qual cosa tampoc tenim una idea del nombre de persones afectades durant tots aquests anys. En molts casos els centres han optat per reduir jornada a tot el professorat, en lloc d’acomiadar una persona, la qual cosa complica infinitament la tasca de portar un seguiment. Era una espècie de campe qui puga.
Per la seua banda, els centres van deixar de recol·locar. Els primers anys la recol·locació era com a professor de suport, anticipant les plantilles de primària o d’ESO negociades. Però una vegada es van completar aquestes, els centres es van negar a recol·locar en les vacants ordinàries que s’anaven produint per jubilacions o per increment de les unitats concertades. Açò volia dir que una cosa és recol·locar en llocs “extres”, mitjançant incentius, i una altra recol·locar en “les seues” vacants apel·lant la llibertat d’empresa, sense tenir en compte que aqueixes vacants també estan finançades amb fons públics. A tot estirar, alguns centres van intentar reabsorbir els seus propis treballadors afectats quan era possible, però mai recol·locaven professorat d’un altre centre. És molt lamentable que, sent el balanç increments/supressions positiu durant els últims anys en general en el sector, no s’haja recol·locat el professorat procedent de les reduccions en un centre en les noves unitats concertades d’un altre. Les organitzacions empresarials, com a signants dels acords, han posat de vegades com a excusa dels incompliments que ells recomanen recol·locar però els centres “no els fan cas”. Açò significa en definitiva reconéixer la seua falta de lideratge i de compromís.
Per la seua banda, la Conselleria va deixar de pagar les indemnitzacions a partir d’un cert moment.
Per complicar-ho un poc més, resulta que una persona va posar una demanda per acomiadament i la sentència va obligar al centre a pagar la indemnització per acomiadament improcedent, en lloc d’objectiu (com l’Estatut dels treballadors estableix l’obligatorietat de pagar la indemnització en el moment de l’acomiadament, en no haver-ho fet i intervenir una demanda, l’acomiadament va passar a ser considerat improcedent i a càrrec del centre, que era el demandat en aqueix cas). Açò va fer entrar en estat de xoc tots els centres, que, davant cada nou acomiadament, oferien la indemnització en el moment de l’acomiadament i, si la persona la rebutjava, la ingressaven directament en el seu compte, amb la qual cosa la privaven de poder optar a una recol·locació que, d’altra banda, era pràcticament impossible.
Aquest era l’estat de les coses en els últims anys.
Per això és tan important l’Addenda que signem a la fi de juliol passat, que ha desbloquejat una situació que portava tants anys enquistada. És una Addenda al Document de 1996, que segueix sent el marc general de l’Acord, i permet reactivar algunes mesures que ja hi havien en acords anteriors però que en la pràctica no s’utilitzaven per diferents raons, tals com la recol·locació com a rellevistes d’una jubilació parcial. En aqueix cas, si el centre contracta algú de la borsa, la Conselleria completa fins al 100% de la jornada, amb la qual cosa el centre ix beneficiat en aqueixa diferència d’hores.
S’estableixen mesures noves com la recol·locació en plans de millora en el marc dels PAM, PMAR, PASSADA, PR4 o compensatòria.
Així mateix s’estableix l’obligatorietat de recol·locació en el mateix centre si durant l’any següent a l’acomiadament hi ha vacants ordinàries, unitats noves, jubilacions parcials o substitucions de més de 20 setmanes. També s’estableix la recol·locació en altres centres que tinguen vacants, jubilacions o aquests nous programes. I es manté l’opció d’incorporar-se a la borsa d’interins d’ensenyament públic, darrere de les persones que hagen prestat serveis com a interins.
Per solucionar el problema del pagament immediat de la indemnització (cosa que significa l’exclusió automàtica de la borsa), s’acorda que, si la persona afectada opta per la recol·locació (o si no vol optar al moment de l’acomiadament), signe un paràgraf dient que el centre ha posat a la seua disposició la indemnització però que la refusa per poder acollir-se a la recol·locació. També s’arreplega que, en cas d’optar per la recol·locació, si en tres anys no s’ha fet efectiva, pot optar per la indemnització.
D’altra banda, s’estableix el procediment perquè l’Administració restituïsca als centres el pagament de la indemnització legal si el professor opta per aquesta mesura, encara que queda pendent de concreció quins documents ha d’aportar el centre.
Finalment, el document estableix que la Comissió de Seguiment garantirà el funcionament de la borsa del professorat afectat, de manera que dins d’un any es puga fer una valoració sobre el resultat de les mesures acordades, i s’arreplega el compromís d’establir un calendari de reunions.
En resum: açò és un Acord i, com a tal, ha de ser complit per totes les parts signatàries, sense excuses. Si totes elles actuen amb la responsabilitat que correspon al compromís adoptat, especialment les patronals, aquesta Addenda pot contribuir a solucionar la situació que es produeix quan es redueixen unitats concertades.
