Aquest temps d’incertesa ha de ser d’oportunitats per a enfortir el nostre treball amb els sectors més desfavorits de la societat, dels treballadors i de les treballadores més precaris, de les persones joves que no tenen ocupació o tenen subocupacions que no els permeten eixir de la pobresa. De reforçar el nostre front de dones sindicalistes, de canviar certa cultura organitzativa perquè puguen integrar-s’hi millor i puguen desenvolupar el seu treball.
Enguany 2016, celebrem el 50 aniversari de la constitució de la Confederació de CCOO PV, des de la clandestinitat a la creació, consolidació del primer sindicat de treballadores i treballadors del PV, tant en afiliació com en delegats i en delegades electes en aquests moments. Des de la clandestinitat com molt bé explicà el primer secretari general Antonio Montalbán, la consolidació com va assenyalar Joan Sifre fins a l’actualitat amb Paco Molina. És veritat en cinquanta anys tos els Secretaris Generals han sigut homes, però els temps canvien i potser no està llunyà que una dona puga ser la màxima dirigent d’una organització obrera. Més avui, quan estic redactant aquest editorial vespra del 8 de Març i per tant moments per a reflexionar sobre el paper de la dona en el sindicalisme sobretot com a quadres i dirigents sindicals. Potser el model necessari de canvi organitzatiu que seria necessari passaria també per açò. La pressió és forta i segur que ho aconseguim.
Altres temes coincidents en l’origen, ja que un va donar lloc a l’altre, és la celebració dels 20 anys de l’aprovació de la Llei valenciana de formació de persones adultes, en l’últim període de govern del PSPV i sent conseller Joan Romero. Una llei en la qual CCOO va participar activament en la seua negociació, i que per primera vegada aquesta va partir dels col·lectius que havien donat lloc a la Mesa d’Agents Socials per la FPA (MASxFPA), una llei pionera quant al desenvolupament i l’atenció de la formació de totes les persones al llarg de la vida, una llei que desenvolupa els objectius per a les conselleries i per a les administracions que treballaven i treballen en el món de la FPA. Coordinar tres conselleries i l’Administració local, diputacions i Generalitat no és fàcil, però partia del reconeixement del treball de totes i assenyalava l’objectiu final a aconseguir. La llarga ombra del PP, va fer que la Llei no fóra anul·lada -els col·lectius la defensàvem- però que no fóra desenvolupada: només el mínim imprescindible i res més. Així durant 20 anys. Amb motiu d’açò vam cridar Licinio Lima, catedràtic de la Universitat de Braga i expert en la formació al llarg de la vida, a una Jornada de debat al sindicat, i vam poder comprovar que la Llei avui és igual d’útil i dóna resposta a les necessitats canviants d’una societat en crisi. L’acte el realitzàrem el passat mes de gener i des d’ací vull agrair l’esforç i l’interés de Licinio, i als companys que ens van ajudar Pep Aparicio i Dolors Monferrer… que molt van tenir a veure amb la mateixa Llei de 1996.
L’altre tema és el 20 aniversari de la creació de l’Escola de FPA Vicent Ventura en el si de la confederació de CCOO PV. En aqueix moment es van crear dues escoles, la d’UGT recentment desapareguda i la de CCOO, a altres organitzacions també se’ls va donar la possibilitat però no s’hi van acollir.
La nostra Escola Vicent Ventura, compleix 20 anys, motiu d’alegria, però un any més motiu de preocupació. Estem 20 anys, sense possibilitat de creació de forma «legal». Primer el PP, que no va ser capaç de donar-li una enfilada dins de la legalitat, ara seguim igual per falta de temps material per al seu reconeixement…
Vint anys per la qual han passat milers de persones per a la seua formació, des de persones que no sabien llegir i escriure, fins a immigrants que han aprés castellà i valencià, estudiants desnonats en els seus instituts que han pogut aconseguir el seu graduat, persones que s’han preparat per presentar-se en diferents proves, accés a cicles, majors de 25 anys. Ciutadans i ciutadanes de multitud de països que a través de la nostra Escola han aconseguit realitzar i aconseguir la seua integració, el seu contracte de treball, etc. Fins a treballadors i treballadores per als quals l’Escola ha sigut la seua salvació amb vista a una formació que necessitaven per a la consolidació de la seua ocupació i amb vista a seguir millorant-la.
Esperem que dins de 20 anys, els problemes siguen uns altres, i puguem dir que seguim treballant per la millora de l’educació valenciana, aportant el nostre granet d’arena amb una Escola que paguen tots els ciutadans i les ciutadanes del nostre País Valencià.
