Primer va ser el document de “mesures per reforçar les millors pràctiques de govern i control en CCOO”, ara estem amb processos assemblearis i de participació on-line per tal de #RepensarCCOO. I d’ací a uns mesos tindrem els Congressos de Federacions i territoris del sindicat, que a ningú no se li escapa vindran marcats per aquests dos debats previs en les seues línies de reflexió i decisió.
Els documents parlen de temes que fins fa uns anys molts veien lluny de la pràctica sindical: consultes telemàtiques, elecció directa dels òrgans de direcció inclosa la Secretaria General, creació de federacions per a atendre a noves identitats laborals, noves estratègies de comunicació, estructures sindicals més flexibles, etc.
Es de veres que la realitat social i política dels darrers anys ens ha conduït a aquests tipus de reflexions. Però crec que és legítim preguntar-se, ¿serà aquest debat un mirall? ¿és fruit de l’oportunisme o d’una decisió conscient?. En resum, aquestes noves reflexions ¿són fruit d’una reacció legítima però poregosa front els canvis sociopolítics que pasen al nostre voltant, o d’una voluntat sincera de posar el sindicat al seu lloc en la realitat actual del conflicte capital-treball?
La clau pot estar en preguntar-se quin és el model de sindicat que respon a la configuració de la classe treballadora de hui en dia. Repensar CCOO hauria de ser una oportunitat per construir un sindicalisme que responga concretament a la configuració de la classe social a la qual representem. El conflicte de classe perviu igual hui que en els anys 70 i que en els anys 90. Però la configuració de la classe obrera i els protagonismes són diferents hui en dia. Som diferents que la classe obrera que pren identitat en lluita per la democràcia i contra el franquisme, i també som diferents a la classe obrera de finals del segle passat amb una societat pujada a l’espill de a la bombolla hipotecària mentre molts viuen en la precarietat. Ara som més gent a l’atur, més treballadors i treballadores precàries, els serveis públics són més febles, i nous actors participen en la lluita pels drets socials per assenyalar alguns trets.
Seria una errada enyorar un sindicalisme dels anys 90. Seria una errada pensar que quan canvien les condicions externes tot tornarà a ser com abans. De entrada, perquè molts d’aquests canvis laborals, polítics i socials han vingut per quedar-se. I a més, perquè seria una equivocació intentar tornar a un model de sindicalisme semblant a la situació prèvia a la crisi/estafa, i menys sense fer una revisió crítica d’eixe mateix període.
El sindicat és l’eina en mans dels treballadors i treballadores per a la defensa dels seus interessos. Ens hem d’adaptar a les noves configuracions de la classe treballadora i als seus interessos per a ser una eina útil per a la transformació ací i ara. Tampoc no oblidar el que som i el que hem sigut i per això el #RepensarCCOO ve de la mà de “Ferem, fem i farem història”.
I a l’ensenyament valencià?. Doncs el mateix: avançar en el que ens hem marcat com a tres eixos per renovar i repensar la FE CCOO PV: participació, transparència i proximitat. Es concreta en consultes a l’afiliació, potenciar la xarxa de delegats i delegades, noves formes de comunicació i participació, estructures sindicals més flexibles… posant com a prioritat a l’afiliació i en especial els sectors de treballadors i treballadores de l’educació més precaris.
